ACCENTUACIÓ I DIÈRESI - Observacions

• Les paraules agudes que acaben en diftong decreixent no s'accentuen,
  per molt que acabin en vocal i la norma general no ho permeti: palau, parleu, perdiu, heroi.
  
  
• En conseqüència, les paraules planes que acaben en diftong decreixent sí que s'accentuen, per molt que acabin en vocal i la norma general no ho permeti: teníeu, tròlei, parlàveu, dèieu, Tòlstoi.
  
• Els monosíl·labs no s'accentuen.
  Sí accentuem amb el que s'anomena accent distintiu o diacrític aquells monosíl·labs -i no només monosíl·labs- que convé diferenciar d'altres de gairebé idèntics per evitar confusions.
  
  - Entre dos mots que s'assemblen tant -un d'àton i un altre de tònic habitualment- l'accent diacrític recau lògicament damunt el tònic: mà/ma, pèl/pel, ús/us, és/es, més/mes, món/mon, què/que, sé/se, sí/si.
  
  - Si, en algun cas, la diferència entre tots dos mots rau en l'obertura d'una e o d'una o, aleshores, accentuem diacríticament el que duu la vocal tancada (bé/be, ós/os, déu/deu,) que sovint és un verb (té/te, són/son). En alguns casos, l'accent diacrític recau sobre el mot menys usual: sòl/sol.
• En els mots compostos, els components sí mantenen l'accent diacrític si és que en porten: pèl-roig, a repèl, adéu, entresòl. Si un monosíl·lab no duu accent diacrític i forma part d'un mot compost, acaba portant accent gràfic si les normes generals d'accentuació ho requereixen: autobús, desfés, contrapès, capgròs. Els adverbis acabats en -ment mantenen l'accent gràfic de l'adjectiu femení de què provenen: difícilment, contínuament.
• Les majúscules sí s'accentuen igual que si fossin minúscules: Índic, Úrsula, Índia.