2n_vca_textos1_comentari
Quim Monzó..
“El conte”
A mitja tarda l’home s’asseu a l’escriptori, agafa un
full de paper blanc, el fica a la màquina i comença a escriure. La frase
inicial li surt de seguida. La segona també. Entre la segona i la tercera dubta
uns segons.
Omple una pàgina, treu el full del carro de la i el
deixa a un costat, amb la cara en blanc cap a dalt. A aquest primer full n’hi
afegeix un altre, i després un altre. De tant en tant rellegeix el que escriu,
ratlla paraules, en canvia l‘ordre dins
de les frases, elimina paràgrafs, llença fulls sencers a la paperera. De cop,
enretira la , agafa tot el munt de fulls escrits, el gira del dret i amb un
bolígraf ratlla, canvia, afegeix, suprimeix. Col·loca el munt de fulls
corregits a la dreta, torna a acostar-se la màquina i reescriu la història de
dalt a baix. En acabat, torna a corregir-la a ma i a reescriure-la a màquina. A
nit ja entrada ho rellegeix per enèsima vegada. És un conte. Li agrada molt.
Tant, que plora d’alegria. És feliç. Potser es el millor conte que mai hagi
escrit. El troba gairebé perfecte. Gairebé, perquè li falta el títol. Quan
trobi el títol escaient serà un conte immillorable. Rumia quin posar-hi. Se
n’hi acut un. L’escriu en un full de paper, a veure que li sembla. No funciona
del tot. Ben mirat, no funciona gens. El ratlla. En pensa un altre. Quan el
rellegeix també el ratlla.
Tots els títols que se li acuden li destrossen el
conte: o son obvis o bé fan caure la història en un surrealisme que en trenca
la senzillesa. O bé son atzagaiades que l’hi esguerren. Un moment, pensa a
posar-li Sense títol, però això encara ho espatlla mes. Pensa també en la
possibilitat de realment no posar-ne, de títol, i deixar en blanc l’espai que s’hi
reserva. Però aquesta solució es la pitjor de totes: potser hi ha algun conte
que no necessiti títol, però no es pas aquest; aquest en necessita un de ben
precís: el títol que faria que deixés de ser un conte gairebé perfecte per
convertir-se en un conte perfecte del tot: el millor que mai hagi escrit.
A l’alba, es dona per vençut: no hi ha cap títol prou
perfecte per aquell conte tan perfecte que cap títol no li es prou bo, cosa que
impedeix que sigui perfecte del tot. Resignat (i sabent que no pot fer altra
cosa) agafa els fulls on ha escrit el conte, els estripa per la meitat i
estripa aquesta meitat per la meitat; i així successivament fins a fer-ne
miques.
L’home
porfidiós sap que es tracta tan sols de tenir (i mantenir durant l’estona necessària)
la voluntat ferma d’aconseguir-ho. No hi ha més històries, ni enigmes de cap
mena. S’agenolla, abaixa el tors fins que la cara li queda a un pam de la pedra
(una pedra un xic allargada, arrodonida, grisa) i vocalitza amb claredat:
-Pa.
Durant una estona mira la pedra fixament, clavant els ulls en cada irregularitat, mirant de copsar-la del tot, d’establir-hi una comunicació absoluta, fins que la pedra es converteixi en una prolongació, a un pam de distància, d’ell mateix. És al pic del migdia; la brisa compensa l’esplendor del sol. Torna a obrir els llavis
amb parsimònia-.
-Pa.
Durant una estona mira la pedra fixament, clavant els ulls en cada irregularitat, mirant de copsar-la del tot, d’establir-hi una comunicació absoluta, fins que la pedra es converteixi en una prolongació, a un pam de distància, d’ell mateix. És al pic del migdia; la brisa compensa l’esplendor del sol. Torna a obrir els llavis
amb parsimònia-.
-Pa.
Ha
triat “pa” perquè sempre ha sentit a dir que és el primer que diuen els nens, l’esclat
amb què sorprenen els pares, la síl·laba més fàcil per engegar a parlar.
-Pa.
La
pedra continua en silenci. L’home porfidiós somriu. No es rendeix fàcilment
davant de les adversitats. Ha pres el determini d’ensenyar a parlar la pedra
sabent que no serà cap feina fàcil. Sap que, durant segles, els homes han
menystingut les possibilitats verbals del regne mineral i això fa que, potser
per primer cop en molts anys, un home sobri estigui cara a cara amb una pedra
intentant fer-la parlar. Si a això hi afegim la desídia tradicional de
l’alumnat, es fa clara la dificultat de l’empresa.
-Pa -insisteix
l’home porfidiós.
La
pedra calla. L’home llança el cap enrere un instant per, tot seguit, avançar-lo
novament fins a deixar la cara a uns deu centímetres de la pedra:
-Pa pa
pa pa pa pa. Pa!
Cap resposta.
L’home torna a somriure, s’acaricia la barbeta, dreça el tors, es posa dret, es
treu un paquet de tabac de la butxaca, del paquet en treu un cigarret i
l’encén. Fuma observant la pedra. Com ha d’establir-hi contacte? Com ha de
comunicar-s’hi? Amb els dits dispara el cigarret contra un
arbre, i (talment un lluitador sobre el contrincant) s’abalança sobre la pedra cridant:
arbre, i (talment un lluitador sobre el contrincant) s’abalança sobre la pedra cridant:
-Paaa!!!
L’aparent
indiferència del mineral l’entendreix. L’acaricia amb els capcirons dels dits.
Ara li parla amb veu seductora:
-Pedra. Hola, pedra. Pedra? Pe dra. P e d r a. Pedra…
-Pedra. Hola, pedra. Pedra? Pe dra. P e d r a. Pedra…
L’acaricia
sense parar. Alterna la lentitud amb la rapidesa. Ara l’acaricia amb suavitat, adés
frenèticament.
-Va, digues:
pa.
La
pedra no diu res. L’home porfidiós li fa un petó.
-Sé que
pots, no sé si escoltar-me, però sí entendre’m. M’entens? Em captes? Sé que
pots dir-ho. Sé que pots dir “pa”. Sé que pots parlar, ni que sigui una mica.
Sé també que per a tu és difícil, perquè potser mai ningú no t’ha dit res ni
t’ha demanat que parlis, i aquestes coses costen, d’entrada, si no s’hi està
acostumat. En sóc conscient, de tot això. Per això sóc comprensiu; no et demano
res que no puguis fer amb una mica d’esforç. Ara ho repetiré una altra vegada.
I tu, tot seguit, ho repetiràs amb mi. Entesos? Va, vinga. No es fàcil, però
tampoc impossible. Vinga, digues: pa. Pa. Pa.
Para l’orella
contra la superfície de la pedra, a veure si els esforços d’aquesta es tradueixen
ni que sigui en un xiuxiueig. Però no: silenci. El silenci més absolut. L’home
porfidiós inspira profundament i torna a la càrrega. Ofereix nous arguments a
la pedra, li explica per què li deu costar tant d’esforç parlar i com ho ha de
fer per sortir-se’n. Quan es fa de nit, l’agafa amb les mans i li treu la terra
que du adherida a la part de sota. Porta la pedra a casa. La posa sobre la
taula del menjador, mira que estigui confortable. La deixa descansar tota la
nit. L’endemà al matí li desitja bon dia, la renta amb cura, sota el raig de
l’aixeta, amb aigua tèbia: ni massa freda ni massa calenta. Després la treu al
balcó. Des del balcó es veu tota la vall, amb els xalets dels escampats, una
punta de l’estany i, al lluny, els llums de l’autopista. Deixa la pedra sobre
la taula i s’asseu en una cadira.
-Va, digues:
pa.
Tres
dies més tard, l’home porfidiós fa veure que s’empipa.
-Molt
bé.
Si no vols no parlis. ¿Et penses que no m’adono del teu menyspreu tàcit? No cal dir res per fer evident el desdeny. Només et dic una cosa: de mi no se’n burla ningú.
Si no vols no parlis. ¿Et penses que no m’adono del teu menyspreu tàcit? No cal dir res per fer evident el desdeny. Només et dic una cosa: de mi no se’n burla ningú.
L’home porfidiós
agafa la pedra amb la mà dreta, l’estreny (tant que la cara acaba per posar-se-li
vermella) i finalment la llança amb força. Al cel, la pedra descriu un arc: per
damunt de la vall, dels xalets i de les piscines dels estiuejants, per damunt
de l’home que fa anar el tallagespa, per damunt de la carretera en obres, per
damunt de l’autopista bastant buida de cotxes, per damunt de la zona de
desenvolupament industrial, per damunt del camp de futbol on un equip vestit amb
samarreta verda i pantalons blancs i un altre vestit amb samarreta groga i pantalons
blaus empaten, per damunt dels edificis de la ciutat provinciana fins
que cau al bell mig d’una plaça, als peus d’uns turistes alemanys que fotografien amb tanta atenció la catedral que no s’adonen de la caiguda de la pedra, que xoca amb les llambordes i, trencant-se, deixa anar un so sec bastant semblant a “pa!”.
que cau al bell mig d’una plaça, als peus d’uns turistes alemanys que fotografien amb tanta atenció la catedral que no s’adonen de la caiguda de la pedra, que xoca amb les llambordes i, trencant-se, deixa anar un so sec bastant semblant a “pa!”.