(Textos extrets del projecte "El gust per la lectura" de la Generalitat de Catalunya)
"Diu el tòpic que Vicent Andrés Estellés és el millor poeta valencià des de l’Edat Mitjana. Concretament des d’Ausiàs March. Per si el tòpic no és prou emblemàtic, es pot tenir en compte que l’autor en va ser Joan Fuster, al capdavall amic i company de lletres del poeta. Efectivament, l’obra d’Estellés, per volum, per riquesa estètica i per diversitat temàtica, ocupa un lloc d’honor en el panorama de la literatura catalana de la segona meitat del segle XX. No és menys cert que aquesta obra i la figura mateixa del poeta, per causes diverses, han estat desplaçades del lloc que
els correspon en el cànon de la poesia catalana contemporània.
El meu pare era «de l'horta». Mai no he sabut aclarir si la barraca on va néixer, i que, temps enllà, per una evolució bàrbara i natural, es convertiria en una modesta alqueria, pertanyia al terme municipal de València o a què collons. Treballava de forner. Abans havia estat aprenent de mecànic i quatre o cinc coses més. Es va convertir, probablement —tot són conjectures, per a mi: no en sé res de cert—, en forner en conèixer la que seria la seua dona, que era filla d'un vell patriarca republicà que havia creat diversos forns a Burjassot i a la ciutat i que, finalment, va trobar la mort, d'un tir d'escopeta, a la boca d'un forn. El meu pare, possiblement així, es va iniciar en l'ofici de forner. Amb el temps fou un paler de molta anomenada: d'anomenada, fins i tot, comarcal.
(pàg. 19) Vicent Andrés Estellés,Tractat de les maduixes
POEMA DE L'OFICI
A la porta de l'alqueria de la meua àvia hi havia una parra. També hi havia, entre unes pedres d'un bancal, enfront, diverses plantes: hi predominaven els geranis i hi havia una amable conflagració d'aromes. Però, sobretot, recorde el luxe, ubèrrim, de la parra, el goig dels pàmpols movent-se amb una mica de brisa, i entre ells els pomells. Davant casa la meua àvia hi havia un camp, que era del «tio Mena», també parent meu, un home– en la meua memòria– gran i sanguini, molt bevedor. El «tio Mena», moltes vegades, anava amb un llegonet a treballar el seu camp. De vegades, mig vinclat, encara, sobre la terra, raonava, deia disbarats, coses gracioses, acudits, al meu pare, a la meua àvia, sempre tan seriosa.
(pàg. 42) Vicent Andrés Estellés, Tractat de les maduixes
Hi
ha una cosa que necessite dir-la, no perquè vaja bé en aquests moments
que vivim a l'Estat espanyol, sinó que, per ser honest, he de
dir que recorde especialment el 14 d'abril. Si vols, uns dies
després; a Burjassot, foren uns dies frenètics, era un poble que
es posava en marxa per fi, amb banderes, un poble que es llançava al
carrer. Recorde que la meua mare em va dur, agafat de la mà,
jo tenia aleshores sis o set anys, a la plaça del poble. La meua
germana, que era més petita, tenia uns mesos, la duia al braç.
Recorde aquell 14 d'abril d'una manera fulgurant, una cosa
bellíssima. Després, del 18 de juliol, exactament, no me'n
recorde. Del 19, que fou un diumenge, sí. Uns llauradors havien deixat
al meu pare que sembràs melons en un solc. El dia 19 va anar
per tal de carregar-los i em va dur amb ell i, quan érem a
la muntanya, es va parlar que els militars s'havien revoltat.
Però res, una cosa vaga. D'aquell temps, recorde més cançons de Carlos
Gardel... Després, en tornar de la muntanya, a la tarda,
recorde un control que s'havia establert a l'entrada de
Burjassot, un control de milicians, i llavors va començar un
temps bellíssim, un temps per a mi memorable, ho guarde com
una petita relíquia. El temps de la guerra fou per a mi un temps feliç a
més no poder. La guerra, la vaig passar sencera al meu poble. Durant la
guerra, vaig conèixer coses bellíssimes, coses que m'han acompanyat
i coses que m'han desesperat de vegades. I contrastava amb el
temps de la postguerra, ple de cauteles.
(pàg. 169-170) Montserrat Roig, Retrats i personatges
POEMA
(pàg. 169-170) Montserrat Roig, Retrats i personatges
POEMA
Solucions pàgina 117